La ciutat va ser pensada per i per a una espècie: l’ésser humà. Però hi ha una gran quantitat d’espècies que han fet de la ciutat la seva llar: aus, mamífers, rèptils, peixos, amfibis i molts invertebrats que conviuen amb nosaltres.
Quan pensem en la fauna d’una gran ciutat venen a la nostra ment imatges de coloms, rates, pardals, gats, formigues... Si reflexionem una mica més recordem algun llangardaix, els sorollosos gavians, les tórtores, les exòtiques cotorres argentines... Però el nombre d’espècies que s’han adaptat a les grans ciutats es compten per centenars.
Els coloms i els pardals són les aus urbanes per excel·lència, encara que una de les més visibles són les cotorres argentines, uns nous ciutadans que fan molt de soroll.
Algunes espècies que han acompanyat des de sempre l’ésser humà, com els pardals, es troben en regressió degut a la impossibilitat de niar en els nous edificis. En canvi, altres espècies aparentment poc urbanes, com els falcons, han descobert que certs edificis presenten condicions semblants a les zones on acostumen a niar i, a més, són un mirador excel·lent per vigilar possibles preses.
Els gavians són una altra de les espècies que han aprés a gaudir de la vida urbana i ja resideixen habitualment fins i tot en ciutats sense mar. De fet, el gavià és avui en dia un element més comú en el paisatge urbà que les cigonyes, una de les aus tradicionals a la ciutat.
Els edificis i el seu subsòl són també la llar de mamífers com els ratpenats i les rates, de rèptils com el llangardaix, i de molts insectes com les papallones i d’altres invertebrats, com les paneroles. També són molt nombrosos els gats degut a l’abandonament d’animals domèstics.
La ciutat ofereix un altre hàbitat: els parcs i jardins. Aquests constitueixen un ambient favorable per les espècies més silvestres. La presència d’arbres i arbustos, de nens amb restes de berenar i d’escombraries abandonades fan que certes espècies tinguin assegurat l’aliment i el refugi.
D’una altra banda, les cada vegada més nombroses intervencions de les administracions en matèria de medi ambient estan contribuint a millorar la qualitat i diversitat d’aquests ecosistemes, cosa que facilita les condicions de vida a moltes espècies i serveix d’atracció a d’altres que havien desaparegut o estaven a punt de fer-ho.
Una pregunta molt interessant que ens podem fer és: per què aquests animals han arribat a aquest grau d’adaptació a conviure amb els éssers humans? Hi ha diverses respostes possibles: perquè nosaltres hem degradat tant el seu hàbitat natural que els hi és impossible viure en ell; perquè la ciutat els ofereix tot el que necessiten, aliment, refugi...
Algunes d’aquestes espècies estan portant molts problemes a les ciutats, com és el cas del gavià argentat Larus michahellis.
Es tracta d’una espècie de grans dimensions i de gran longevitat, que es pot observar durant tot l’any en grups de desenes o centenars d’individus. És una espècie monògama que s’emparella tota la vida i acostuma a nidar cada any al mateix lloc.
S’alimenta principalment als abocadors d’escombraries, tot i que és capaç d’explotar una gran quantitat de recursos alimentaris, com ara rates, ratolins, conills, ous i polls d’altres espècies i de la seva mateixa espècie... Aquesta habilitat per menjar gairebé qualsevol cosa ha fet que sigui una de les espècies més abundants de gavians.
Normalment viu a les zones costaneres, però darrerament està entrant i colonitzant grans ciutats de l’interior provocant el deteriorament d’edificis i monuments degut als seus excrements. En alguns llocs ha arribat a convertir-se en una plaga.
Les administracions intenten evitar la proliferació dels individus amb diferents mètodes: utilitzant rapinyaires per foragitar-los, retirant els ous dels nius, punxant els ous, recollint els polls, caçant-los, eliminant els progenitors amb esquers emmetzinats, emetent els crits d’alarma dels gavians, col·locant filferros elèctrics...
Jo penso que totes aquestes mesures no solucionen el problema de la gran presència del gavià argentat a les nostres ciutats. Considero que alguna d’aquestes tècniques és massa cruel com ara la caça, perquè sempre queda la possibilitat de que l’individu quedi malferit en lloc de morir.
Estic convençuda que la solució es troba en atacar l’arrel del problema, l’alimentació. La principal causa de la proliferació d’aquesta espècie, des del meu punt de vista, és que tenen una gran font d’aliments: els abocadors.
En conclusió, s’haurien d’aplicar mesures, com ara el recobriment de les deixalles amb algun tipus de material en els abocadors, per evitar que els gavians poguessin accedir a aquestes.
